Fins al 3 de setembre 2023, a la sala 3.
El 2023 es commemora el centenari de l’assassinat de Salvador Seguí, conegut com el Noi del Sucre. Aquesta exposició, organitzada per la Direcció General de Difusió i la Conselleria d’Empresa i Treball, produïda per Abacusidea i comissariada per Sergi Martín, és un recorregut per la seva vida i el seu temps: uns anys fonamentals per entendre com Catalunya es va convertir en una societat industrial, dels quals Seguí en va ser un protagonista essencial.
Darrere d’un sobrenom que ens fa pensar en un personatge de ficció, s’hi amaga una personalitat clau per entendre l’origen i l’evolució dels moviments socials al nostre país.
A principis del segle XX, en una Barcelona que esclata de misèria i de ràbia, Seguí s’erigeix en el líder natural d’una classe obrera que pren consciència de si mateixa i que s’adona del seu poder. Al capdavant de la CNT, el Noi del Sucre contribueix a l’assoliment de fites inimaginables, com l’aprovació de la jornada laboral de vuit hores.
Seguí és un personatge inclassificable, un home d’acció i de formació autodidàctica qui, en una època en la qual sovintegen les bombes, té en la paraula la seva principal arma. Admirat i incòmode a parts iguals. Practicant fervent d’allò que anys més tard s’anomenarà cultura del pacte.
Salvador Seguí és una peça que falta en el trencaclosques de la nostra història. Sovint oblidat o reivindicat amb la boca petita. Cent anys després del seu assassinat, una realitat obstinada a repetir-se dona plena vigència al seu discurs.
L’exposició proposa, mitjançant recursos museístics clàssics, reproduccions fidels --els vagons que duien la pagesia del camp cap a la ciutat, l’interior d’una fàbrica, els cafès on es reunien...--, documents, enregistraments sonors, audiovisuals, fotografies, mappings i altres eines i recursos de suport, un recorregut per la vida del Noi del Sucre, que va ser, també, la de molts milers d’obrers. Així, en un trajecte que comença amb l’arribada a Barcelona i que acaba amb l’explosió de violència i el l’assassinat de Seguí, vivim de ben a prop la seva trajectòria vital, la de la família i els amics, per acabar visualitzant les fites assolides i el llegat que ell i els seus companys de lluita ens van deixar en herència.
PRIMERA PART: INFÀNCIA I JOVENTUT
La història de Salvador Seguí és paral·lela a la història del moviment obrer a Catalunya. La seva família va arribar a Barcelona des de l’Urgell per treballar. Com tanta altra gent del país, i també de València, Múrcia o Almeria, que va omplir les fàbriques i va construir el paisatge de la ciutat industrial, que en bona part ha arribat fins als nostres dies.
La relació entre els treballadors i els amos no era pas fàcil. La violència era tan quotidiana com la misèria. Salvador Seguí de seguida es va relacionar de seguida amb els moviments llibertaris que vertebraven l’organització dels obrers. Com a jove radical va viure els anys de la Barcelona coneguda com la Rosa de Foc i va tastar aviat la repressió i la presó.
SEGONA PART: CARISMA I LIDERATGE
Ràpidament Seguí va agafar anomenada. Els seus discursos eren antològics, podia parlar hores, discutir i convèncer. La Barcelona d’aleshores estava plena de cafès i tavernes on sorgien tertúlies i trobades. Naturalment, això era un entorn propici per a Seguí.
El noi del Sucre combinava l’oci i conversa amb la pràctica política. El seu carisma, el seu pragmatisme i una oratòria inapel·lable el van projectar cap al lideratge del principal sindicat obrer a Catalunya: la Confederació Nacional del Treball.
TERCERA PART: LA VIOLÈNCIA
Barcelona, i bona part de la Catalunya industrial, van entrar en una espiral de violència entre l’any 1919 i el 1923. Obrers i sicaris a sou de la patronal s’enfrontaven a trets pels carrers. Aquest període ha passat a la història com els anys del pistolerisme. En un fragment de la revista La Campana de Gràcia es podia llegir el següent: L’ús de la pistola ha esdevingut una cosa tan corrent com la ploma estilogràfica en els que saben d’escriure o la pipa en els que tenen el vici de fumar-hi. Una Star o una Browning no tenen gaire més importància que una capsa de mistos. És un signe dolorós d’aquesta crisi.
Tot i el seu rebuig frontal a la violència i la seva cerca constant del pacte, Salvador Seguí va ser una dels centenars de víctimes del pistolerisme.
EPÍLEG: EL MITE INTERMITENT
La figura de Salvador Seguí s’ha reivindicat sistemàticament en temps de democràcia. Va succeir així als anys 30 durant la II República. El franquisme va provar d’esborrar-lo de la memòria però no ho va aconseguir. Amb la Transició, es va recuperar el seu nom a través d’estudis, programes de televisió i carrers i places a diferents poblacions del país.
El seu pensament i la seva lluita per la dignitat de la classe treballadora encara avui és una referència. Els temps han canviat però el seu testimoni continua viu.